Aquest any es commemora el trigèsim aniversari del nostre Estatut, revisat i actualitzat l’any 2006. A l’article 6é s’indica que “la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià” i afegeix “a l’igual que el castellà que és l’dioma oficial de l’Estat”. A més, al mateix article ens diu que “s’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià”. Han passat trenta anys des que nosaltres els valencians ens vam donar aquesta norma i caldria fer una reflexió al voltant del que hem fet a Santa Pola per a complir-la.
En principi, hem de valorar la tasca impagable realitzada pels centres educatius de la localitat que, a poc a poc, han consolidat l’ús del valencià com a llengua d’ensenyament. Pioner va ser el col·legi “Cervantes” i hui comptem amb altres tres centres (“Ramón Cuesta”, “Virgen de Loreto” i “Vicenta Ruso”) que oferten aquest ensenyament. Els pares d’aquests alumnes ja hauran comprovat que els seus fills, universitaris o empleats, dominen les dues llengües oficials amb la mateixa fluïdesa i propietat.
Els nostres governants a l’Ajuntament han estat ‘dubtosament’ sensibles a la normalització del valencià, salvant algunes excepcions. Aquestes excepcions ens parlen d’aquells alcaldes i regidors favorables a normalitzar el nomenclàtor dels carrers, a l’ús del valencià als plens, a la creació de l’Agencia de Promoció del Valencia (AVIVA) i, en poquíssimes ocasions, als bans i convocatòries publicades per aquest òrgan que té l’obligació de fer públiques els seus comunicats en les dues llengües oficials.
Resulta curiós experimentar- i així ha estat al llarg de totes les legislatures- que gran part de les nostres autoritats usen el valencià col·loquialment al carrer, a les entrevistes personals a l’Ajuntament si l’usuari és valencianoparlant, amb els seus amics i familiars si precedeixen d’una família santapolera, etc. En canvi, en nombrosos actes i manifestacions públiques tornen al castellà, com si el valencià no fóra una llengua de prestigi. Hi ha alguna llei que diga que no és de prestigi utilitzar aquesta llengua? Estime que ells tenen una gran responsabilitat a fer complir les normes legals (per això de l’oficialitat de les dues llengües), a afavorir la normalització del valencià, a demostrar als ciutadans que la nostra llengua no la podem perdre, ja que representa el patrimoni dels nostres avantpassats, el vehicle de la nostra cultura i de les nostres tradicions; en definitiva, a valorar que la llengua és l’essència del poble valencià.
D’altra banda, algunes publicacions periòdiques de la localitat han estat sensibles a la inserció d’articles en valencià, però això depén més del que firma l’article que de la línea editorial de la publicació. En aquest aspecte també fa falta encara més sensibilitat per la llengua pròpia de bona part dels santapolers, els quals també tenen els seus drets lingüístics.
Davant d’aquest panorama, la Associació Cultural l’Antina ha estat una organització que va nàixer amb els objectius clars de defensa i normalització del valencià a la localitat. És, tal como declaren els nostres estatuts, l’associació cultural que pretén la conservació de la nostra cultura, la nostra identitat, les nostres tradicions que s’han mantingut en la memòria col·lectiva en valencià. Al llarg d’aquest anys hem trobat el suport i ajuda de molts santapolers i, també, la recepció positiva del nostre Ajuntament a les propostes que l’Associació li ha presentat. Som agraïts i reconeixem el que s’ha fet. Dit això, també vull afegir que em sembla insuficient perquè des de l’Antina som conscients que encara queda molt per a fer si volem que hi haja una igualtat lingüística entre les dues llengües oficials.
En aquest 9 d’octubre, voldríem donar un pas endavant; voldríem que tots reflexionaren al voltant de la riquesa de tenir una llengua pròpia, sense menysprear el castellà i les altres llengües. Voldríem que tots els santapolers valoraren el nostre patrimoni lingüístic, que les diverses associacions culturals i esportives foren sensibles a la necessària presència del valencià en la nostra comunitat. Pensem que un poble que perd la seua llengua perd la memòria històrica i fa perillar el record dels seues avantpassats que ens han deixat, precisament, aquest valor cultural, social i familiar.
Acabe tornant al principi. L’Estatut ens parla de la “llengua pròpia” i el terme “pròpia” indica “que és de nosaltres”, que es un bé que ens identifica, que ens dóna la identitat necessària per a poder compartir-la amb altres i per a sentir-nos orgullosos de la nostra història i del nostre present.