Ara ja fa uns anys que algú escriví que un 7 d’octubre de l’any 2000 un grup d’amics es va reunir i tots a una pensaren de crear una nova comparsa. I com que la majoria de les persones que s’hi trobava havia pertanyut al costat dels cristians, es va proposar que en el nou grup onejaria la bandera pertanyent a aquest bàndol. També els convencé el desig d’enfortir les comparses cristianes, doncs el número de participants que en formaven part era inferior al de les comparses mores.
Aquest nou grup cristià s’anomenà Comparsa Almogàvers, el nom de la qual ve de fa molt. Recordant una mica la història, els Almogàvers foren tropes de xoc formades per infanteria lleugera, actius en el mediterrani entre els segles XIII i XIV i emprats per la Corona d’Aragó en la conquesta de València i Mallorca. Integrades per oficials aragonesos majoritàriament, encara que també per catalans, navarresos, valencians i mallorquins, les tropes estaven formades, principalment, per llauradors i pastors oriünds de les valls pirinenques, arruïnats per les contínues incursions àrabs. Combatien a peu, amb armes i bagatges lleugers, generalment amb un parell de javelines, un ganivet llarg (l’anomenat coltell) i a vegades un xicotet escut redó com a única defensa.
De gran valor i feresa, entraven en el combat al crit de “Desperta ferro!”, “Aragó, Aragó!” o “Sant Jordi!”. Vestien robes fetes amb pells i calçaven avarques. D’altra banda, el cap que encapçalava a aquest grup de tropes fou anomenat Addalíl, i d’ací el nom del càrrec que cada any representa la nostra comparsa.
La comparsa començà a caminar de la mà de 26 persones, i aquest nou membre de la festa de Moros i Cristians del poble de Santa Pola entrà a formar part de l’Associació el 17 de novembre del mateix any de la seua fundació. Quatre esquadres d’adults: “Tirant lo fel” ( en una clara referència i record a la importantíssima obra literària valenciana Tirant lo blanc), “Nuvolats”, “Tiroriro”, “Dames del Romaní” i la filà de xiquets desfilaren l’any 2001 contagiant a l’espectador de la seua il·lusió i la seua alegria. I any rere any, 10 en farem enguany!, hem continuat desfilant, millorant i engrandint el bàndol cristià santapoler.
Una dècada dóna per a molt: hem pogut portar un trosset de la nostra festa a altres llocs de dins i de fóra de la província, com quan anàrem a la desfilada de la ciutat de Múrcia a l’any 2002; o quan portàrem l’ alegria i la il·lusió a l’any següent participant en el “Desfile Multicolor”de les Festes Patronals de la Mare de Déu de Loreto juntament amb la comparsa “Peixcadors”.
Algunes esquadres estan descansant, altres de noves han arribat: Terç Drac, Dames Drac i Dragonets, impregnant a la comparsa de molta gana de continuar breguejant. Els nanos que no sabien caminar, ara no paren de guerrejar i festejar. I els altres de nous que han arribat, ja han començat a ballar amb els passos dobles i a olorar la pólvora en el seu primer o segon mig any. Alguns també ens han deixat, com el fester Joaquín Valero Robles, però en el nostre record roman.
I és que encara que una dècada dóna per a molt, l’olor a foc és el mateix, les cançonetes “Txe que a gust” o el “Venim de la mar” són les mateixes, la paloma fa el mateix gust, el repicar de les taules mentre juguen al cinquet o al “julepe” és el mateix, la paella d’arròs o la fideuà fan el mateix sabor. Un pernil per al carro, anem a arreplegar el gel per a la cerveseta, ara canta “comparito, comparito” o el “mira como llueve en Petrer” – veges tu a saber per què-; també tira del canyó costera cap a amunt i guarda la caixeta dels petards amb molta cura; hui toca el concurs del “chinchón” amb la possibilitat de guanyar un tambor d’ariel; la festa de disfresses amb la particular bogeria i imaginació de cadascú. En definitiva, tot un ritual que any rere any és repetit i disfrutat per tothom.
Siga com siga, el que esperem és poder continuar participant i aportant en la festa i per a la festa durant uns altres quants anys, agraint als que han estat, estan o estaran, engrandint la festa de Moros i Cristians i en especial el bàndol cristià del poble de Santa Pola. I com els almogàvers solem dir, m’importa a mi!