En primer lloc, van a permetre els lectors d’aquesta publicació que els demane perdó per la meva ignorància, per desconèixer que pel fet d’adquirir una casa en aquest poble, els habitants d’ell, en atenció al nouvingut, han de renunciar als seus costums, a la seva cultura, a la llengua que han parlat sempre. Una llengua que no és un invent d’ara mateix. Que l’han parlada al llarg de molts segles –i la segueixen parlant- persones eminents, intel·lectuals il·lustres, actors, polítics, poetes i escriptors... i fonamentalment un poble que te la obligació de defensar-la i mantenir-la viva, perquè és una senya irrenunciable de la seva pròpia identitat.
Una llengua que està arrelada a la forma de ser i pensar de la gent que hem nascut per aquestes contrades. Y que mereix –si més no- respecte i consideració de tots aquells que acudeixen a conviure amb nosaltres i als que rebem amb els braços oberts, sense preguntar-los d’on venen, o quin idioma parlen. Sense exigir-los que canvien els seus costums ni el seu idioma. Passejant pel carrer es veu que som un poble acollidor. És fàcil que ens creuen amb persones de nacionalitats i races diferents, i tots plegats hem de conviure. Però el respecte exigeix que la persona acollida fes un mínim d’esforç per integrar-se en la societat que l’acull. I eixe esforç requereix, si no parlar la llengua d’aquest poble, almenys entendre-la. Hi ha llibres i eines a disposició de qui ho vol fer. Això demostraria una educació i un respecte que està molt per sobre del preu d’una casa.
La actitud contraria, Senyora Francisca Durà, és una falta de respecte a aquest poble, a les seves institucions i a la CULTURA (d’aquesta manera escrita: amb lletres majúscules).
Molt respectuosament,